En el camp, la dona governa la casa, prepara la roba i el menjar, i cria als seus fills com la dona de la ciutat, però a més exerceix funcions importantíssimes que es troba lliure aquesta. Ella cuida dels animals de corral i sovint de les bèsties de labor; fa conrear o conrea ella mateixa el jardí i l'horta immediats a la casa; és ella la que duu a terme gairebé totes les compres i encara gairebé totes les vendes, i és sempre una activa col·laboradora de l'home del camp en tots els seus treballs i en totes les seves empreses (Martí Alpera, F. (1911). Les escoles rurals. Girona: Dalmáu Carles)

Des d'un entorn acadèmic es tenia, a principis de segle XX, aquesta visió sobre un agent pràcticament invisible per a la societat: la dona rural. Aquesta descripció de la realitat de les dones del camp, genèrica per a tota la geografia espanyola i encara per a gran part de l'europea, amb tots els seus tòpics i limitacions, té com a fi enaltir la seva figura. En un país, com l'Espanya de principis del segle XX, l'economia del qual es basava eminentment en l'agricultura, el paper del gènere femení era estratègic. La dona era considerada principalment com a centre de la família, la seva comesa primordial era el de casar-se i tenir fills, per sobre de qualsevol altra qüestió. Per tant, les dones rurals tenien sobre les seves espatlles una doble responsabilitat: en primer lloc, la de ‘assentar’ a l'home en la terra de labor, impedint l'èxode a les ciutats que demandaven en aquest moment gran quantitat de mà d'obra per a la indústria; en segon lloc, la de tenir fills i educar-los en l'amor a l'agricultura, assegurant una continuïtat demogràfica en l'entorn rural.

Trobem doncs que, en uns certs cercles, es té en compte la rellevància de la dona rural en la societat, però sempre supeditada a la seva funció de mare i esposa, sempre com un complement que, si bé és necessari perquè l'home realitzi la seva labor i la societat aconsegueixi prosperar, no deixa de tenir un paper secundari. Per molt que fos el seu esforç i el seu treball, s'ha considerat ‘una ajuda’ per al cap de família.

Ni tan sols en l'àmbit educatiu es lliurava el gènere femení d'aquesta llosa: L'escola ha de preparar a les nenes a ser bones mestresses de casa, excel·lents mares de família. Ha de despertar en elles el gust de les coses domèstiques, preservar-les d'aficions i capritxos superiors a la seva condició i dotar-les d'habilitats i coneixements útils i d'un esperit de previsió i d'iniciativa que contribueixi molt a la seva felicitat i a la dels seus. I així les noies han d'aprendre a fer la compra, a escombrar el sòl, a fregar excusats, a preparar un licor i un plat de dolç, a cuidar un malalt, a conèixer la higiene domèstica, a evitar les adulteracions i, finalment, a aconseguir, per a quan siguin dones, que no tot sigui aplicació i bon desitjo, sinó també coneixement, encert, treball intel·ligent i fructuós. (Martí Alpera, F. (1911). Les escoles rurals. Girona: Dalmáu Carles).

Si ens limitem a l'entorn local, a la realitat més pròxima, no hi ha excepció a la norma: la comesa de la dona és casar-se. En aquells temps antics, les noies solteres del Camp d’Elx, no tenien una altra alternativa de futur al marge del matrimoni. El casar-se era l'única sortida acceptable de cara a orientar la seva vida esdevenidora, a partir de la seva edat juvenil. La possible alternativa, era quedar-se solteres per a tota la vida, circumstància que molt poques noies acceptaven de bon grat. Generalment, si això ocorria, era en contra de la seva voluntat. Casar-se i formar una família, era l'única meta que perseguien aconseguir totes les noies solteres. Per això, des de molt joves, començaven a fer apilament de llençols, tovalloles i altres vestimentes que componien un aixovar normal i apropiat.

El més important per a les noies solteres era tenir el niu fet per a quan es presentés l'hora, sempre desitjada, del matrimoni. El que vol dir que, en molts casos, es feien l'aixovar abans que tinguessin nuvi, i a vegades, les noies envellien solteres, se'ls quedava l'aixovar fet i no es casaven mai, la qual cosa constituïa una gran frustració per a elles. (Soler Vicente, A. i Brotons García, B. (1986). S’ha perdut una cultura del camp d’Elx. 57-58).
L'ocupació principal de la dona al Camp d’Elx és la de mestressa de casa, però en el cas local solien tenir una certa activitat relacionada amb la indústria del calçat, la qual cosa no deixava de considerar-se un complement a l'economia familiar, eminentment agrícola: Durant tot l'any la mare, com a mestressa de casa, i les filles, si n'hi ha, cusen la roba, renten i arreglen els animals domèstics de la casa, també fan feina, tal com fer soga de cànem per a les soles de les espardenyes, indústria que es troba a Elx, i es reparteix feina a les dones del camp i de la ciutat (Museu Escolar de Pusol. (c. 1990) Activitat d'una família agrícola. No publicat).

En definitiva, veiem com ja entrat el segle XX, la dona rural era un subjecte passiu per a la societat, a la qual havia de servir amb abnegació com a base d'una estructura demogràfica i econòmica, però a la qual a penes se'l reconeixia la seva labor. Ha canviat aquesta percepció?

No podem afirmar que actualment l'única alternativa vital d'una dona sigui el matrimoni, ni en l'entorn rural ni en cap altre, però Què passa amb aquelles que trien l'activitat agrària o ramadera, que trien quedar-se en el camp? Què sap la societat actual de la realitat de les dones rurals, tan allunyada de la de les influencers? Són aquestes dones un model de resistència o són el reducte d'una societat en vies d'extinció? L'ONU estima que les dones rurals són un quart de la població total de la Terra, no obstant això són visibles als nostres ulls?

Autor: José Aniorte, gestor cultural del Museu Escolar.